El primer part, el naixement de l’Iru

«Per canviar el món primer cal canviar la manera de néixer» Michel Odent

Quanta verittat que conté aquesta frase! I és que els seus llibres i escrits van ser, entre molts d’altres com els de Casilda Rodrigañez, Consuelo Ruíz Vélez…. la meva única preparació al primer part. Així que no cal que m’allargui explicant perquè al blog també hi haurà un espai per la maternitat i la criança, oi? La frase ho resumeix tot…:)

Anys abans de quedar embarassada o de plantejar-me seriosament de voler-ne estar, ja em va interessar aquest tema, em movia una gran passió sobre com canviar aquest món i totes les parts despertaven en mi molt interès. Quina revolució interna fou per mi!

El primer embaràs em va arribar just quan la comunitat on vivia passava per un moment dèbil, per un moment de transformació i de necesitat de mudança però amb poca energia grupal i molta precarietat econòmica. La forma en què m’havia plantejat la criança era així, en comunitat, no entreveia com poder-ho fer d’una altra manera i tampoc m’agradava gaire la idea… però la comunitat es va desfer, no pas el grup de persones amb qui preservo un enorme amor, però sí l’espai i el nucli de convivència i projecte.

La meva parella i jo vam començar a construir una iurta per poder-hi viure, donar llum al nadó i estra tranquils una temporada, la precarietat era una una cosa pesada en aquell moment precís però vaig tenir la gran sort d’estar acompanyada per una pila de persones boniques que van fer possible la història que ara us explicaré.

Per què compartir la història del meu part? 

Ens han bomardejat amb històries de terror sobre els parts per totes les vies possibles per fer-nos estar espantades, infantilitzades, sense control sobre el nostre cos, ni el moment vital…. Tant, que pot ser una llarga i difícil deconstrucció personal poder arribar a parir com cadascuna de nosaltres desitgi, parir sense tenir por i/o parir amb plaer, en definitiva, recuperar la naturalesa dels parts.

Crec que llegir històries de parts pot ajudar a veure’n diferents maneres, pot ajudar a desmitificar un moment de la vida preciós i únic, a veure-ho tal i com és, un procés fisiològic natural pel qual totes hi estem preparades i en què, com una cosa que pertany a la vida, hi ha llum i també foscor.

Per acabar vull donar gràcies a la Maria i a l’equip de Migjorn per animar-me a escriure sobre el meu part al cap de pocs dies ja que, encara que és un fet que mai més s’oblida, ara puc recordar-lo tal i com el vaig viure en aquell moment.

EL MEU PART, EL NAIXEMENT DE L’IRU:

No sabria dir quan va començar realment el part, però uns dies abans tenia la sensació que no s’esdevindria, estava tant de gust embarassada que vaig començar a tenir la sensació que aquest estat de felicitat i armonia faria endarrerir moltísssim el naixement del nadó, també perquè pensava que ell també deuria d’estar genial dins meu.

La nit que vaig sortir de comptes un amic feia un concert, jo vaig decidir de no anar-hi i quedar-me sola amb el nadó i vam xerrar molta estona i profundament, vam repassar tot allò que ens havia passat durant el temps que havíem estat junts, vam tancar coses pendents, li vaig explicar (després de preparar-me sola) que jo ja estava preparada perquè nasqués, per seguir junts però d’una altra forma, li vaig parlar del “món exterior”… i li vaig dir que quan estés preparat podia néixer, que no hi havia pressa però que era millor de fer-ho un dia d’aquells… bé i més coses…

A l’endemà quan em vaig despertar, vaig perdre el tap mucós. Estava tranquil·la encara que molt emocionada, no notava contracccions ni res més d’estrany  que una lleu sensació com si m’anés a baixar la regla, així que vam seguir amb els plans del dia i van venir a dinar uns amics; vam menjar una “mousaka” deliciosa que havia fet la Maria i després, a mitja tarda, vam acabar de preparar les coses que faltaven pel part, vam inflar una piscina, vam preparar menjar, ho vam netejar tot… Eren les vuit o les nou del vespre i vaig decidir d’anar a descansar, no tenia contraccions però notava que a les hores que seguien que tot començaria. Vam dormir però no vaig dormir profundament i cap a mitja nit ja notava unes contraccions suaus, com autèntiques onades, que notes que s’apropen abans que hi siguin i que tal com vénen se’n van i es fonen a l’immens mar. En Bizu va començar a escalfar olles per omplir la piscina i va encendre una espelmeta, també anava comptant la durada de les contracccions… jo estava meravellada, em sentia molt feliç i tanquil·la, en un altre estat i em semblava que era la nit més bonica que mai havia viscut, molt sensual. Encara m’ho sembla. Així vam passar la nit, tot i que el sentit del temps era un altre i a mi, encara que no me n’adonava, em va passar volant. Això em sorprenia mot aquella nit, alguna vegada li deia a en Bizu quan veinia i se n’anava una contracció i li preguntava quant havia durat, ell em responia que un minut o un minut i mig i no m’ho podia creure, ja que per mi eren uns segons i prou. 

Bé, d’hora al matí van arribar l’Adela i la Blanca i, encara que tenia molt clar que no miraria en tot el part quant havia dilatat, perquè pensava que calia dilatar del tot i no importava saber com duia la dilatació, vaig decidir de fer-ho. Havia dilatat molt poc, tot just havia començat i això em va desanimar molt. Havia estat molt de gust fins llavors, aquesta informació em va fer sortir de l’estat fantàstic en què estava i per un moment em vaig desanimar en pensar que el part seria molt llarg, vaig témer de cansar-me massa, van aparèixer pors amagades i impaciència… En Bizu em va animar i ens vam estirar a dormir una estona. Al cap d’unes hores, em vaig despertar amb contraccions una mica més intenses i tot i que no ho recordo amb gaire claredat/realitat, feia calor, molta calor i jo estava entre una pilota, el terra, el llit… i notava com tot s’anava intensificant ràpidament, m’ajudava una cosa que m’havia dit la mare, que veiés cada contracció com una de menys i no com una de més, com a una cosa que t’acostava al bebè. Recordo que quan ja era molt intens, hi va haver un moment que la calor (40º) em dificultava de respirar bé i de descansar, llavors em vaig posar a la piscina (que ja no era calenta) i em va alleujar molt (la calor), allà hi vaig viure el final de la dilatació. Hi ha haver un moment que recordo que vaig pensar que no podia més, que em rendia… també vaig tenir una estona d’un dolor estrany entre contracció i contracció que no em deixava recuperar bé la força. De cop vaig recordar una cosa que havia llegit, que al final de la dilatació eren molt habituals els sentiments d’aquesta mena, de no poder més, de rendició… i que indicaven això, el final de la dilatació.

Això va semblar que era. Vaig sortir de la piscina i al cap de poc vaig tenir com el primer reflex o necessitat d’empènyer, era com si el cos ho fes tot sol, no hi havia cap dubte que havia d’empènyer, era claríssim. En aquest moment no recordo dolor, o almenys el què podia semblar-ho, tenia la necessitat d’empènyer molt fort, amb una força sobrehumana, i així ho feia i la sensació m’impressionava un munt, notava com el bebè anava sortint de dins meu. El vaig voler tocar i vaig notar com alguna cosa molt molt tova que ja estava a punt de sortir. Després recordo com en un intent molt fort es va trencar la bossa d’aigües i després va aparèixer el caparró, en aquest moment em costava de no caure en la tentació d’empènyer tota l’estona; tot i que no em vaig esquinçar, pot ser que fes força en algun moment entre contracccions.

El tocava amb la mà i el veia en un mirallet, fins que al final va sortir i el vaig poder agafar, era preciós, em mirava i estava allà tan tranquiil com si res hagués passat i relliscava un munt. Ens vam estirar al llit i al cap de poca estona vaig parir la placenta, després ens van tallar el cordó… tot i que no recordo res d’això darrer, només recordo estar al llit amb el meu bebè, i així vam seguir no sé quantes hores i dies…

Així va anar el part, el naixement de l’Iru, que si hagués de resumir en poques paraules crec que serien: intens i al·lucinant… UN GRAN VIATGE!